Performance “Casa nostra, casa vostra”

 

#Casanostracasavostra
Aquest text, escrit per eN Jordi Nomen i llegit pels alumnes de 1r ESO ha acompanyat la representació que hem fet a l’Escola Sadako
El pitjor és la foscor i el silenci. Tot i que anem més de dues-centes persones en aquesta barca inestable, ningú diu res. No es veu res. Fa una estona, els homes que ens han embarcat han marxat amb una llanxa a motor. Portava un fanalet taronja, com l’armilla que duc posada i que no puc inflar, malgrat el que ens han explicat. Mare, tinc por. Per què no es veu Europa, allà al davant, com tu em vas dir? Mare, què passarà si tomba la barca? Mare, perquè no ens hem quedat a casa i hem vingut aquí, al mig del mar, a passar fred i por. Hi ha monstres sota les aigües, mare! Quan el meu germà va marxar cap a la terra dels blancs ens va dir que no pugéssim a cap barca, mare. Per què no li hem fet cas, mare?
La mare em mira i jo sé que està trista o anguniosa. Li llegeixo als ulls la desconfiança. No podem adormir-nos perquè si descobrissin que portem alguns diners i objectes de valor, podrien empentar-nos per prendre’ns-ho. Sé que la mare tem no poder salvar-me. Ara em demana que dormi però la fortor de la gentada que va atapeïda en la barca m’impedeix fer-ho. Li agafo la mà fortament, per dir-li sense paraules que tot està bé, que ens en sortirem i per fi, podrem reunir-nos amb el meu germà. No sap encara que el pare és mort i la meva germana està esperant una criatura. Volia venir però és impossible. Podria perdre la nena, la meva neboda.
Comença a clarejar i sembla que tot millora. No hi ha terra enlloc. Fa molt de fred i els cossos, gairebé insconscientment, s’apropen uns a altres per mantenir l’escalfor tots junts. A la nit hi ha hagut algun crit i ara la barca comença a fer aigües. S’ha obert una de les fustes que hi ha al fons i els homes intenten aturar l’enfonsament amb els pocs objectes dels que disposem. La mare plora, jo ploro amb la mare, tothom crida i s’empenta. Tothom vol allunyar-se del forat que s’ha fet i que és profund com el pou del poble on vaig néixer. El forat és la mort i tothom ho sap. Els nens que anem a la barca ens mirem. No entenem que els homes forts no puguin fer res més que mossegar la seva impotència. Jo miro lluny, esperant veure un vaixell, una barca, una llanxa, algú que pugui posar fi a tant patiment i ens rescati de l’ofegament que ens espera segur. És inútil, mare, mirar d’inflar aquesta armilla. Està trencada. No. La teva tampoc s’infla. Haurem de resistir. Sí, mare, intentaré nedar si ens enfonsem però tu no en saps. Què faràs. L’aigua és freda, massa freda. Si us plau, mare, no em deixis sola.
Han passat dues hores i la barca s’està escorant a l’esquerra. S’enfonsa. No s’ha pogut parar l’entrada d’aigua que ja ocupa tres pams al terra de la barca. Ningú té els peus secs i fa ja una estona que tothom ha llençar el què portava a sobre per alleugerir el pes. Les poques maletes que hi havia- inclosa la nostra-, van ara de nou cap a casa per les corrents del mar. La miro, la meva maleta, com se’n va. Ja no ens queda res de res. Només la mà de la mare i la mirada tendra, molt tendra.
Al fons, allà lluny, sona una sirena. Per fi, sospiro entre mocs i llàgrimes. No morirem ofegats aquí. Podrem anar a una nova llar. Ens rebran amb consol i alegria? Ens voldran a casa seva? Podrem jugar plegats? Mare, perquè plores? I tu em dius que avui hem tornat a néixer i que hem de donar gràcies per haver-ho aconseguit. Miro amunt i avall i et pregunto. Mare, ens ajudaran, oi? Ens voldran, oi? El vent s’emporta les respostes de la mare que són més una pregària que un crit.

1000 grues

Volem compartir amb tots vosaltres l’acte de la campanya “Casa nostra, casa vostra”, que hem celebrat avui a la plaça de l’escola.

Refugiats 360p from Escola Sadako on Vimeo.

View original post

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General, Tutoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Performance “Casa nostra, casa vostra”

  1. Txell Martín ha dit:

    Gràcies!
    Els heu fet pàrticeps d’una situació insostenible, que no sabem com solucionar, però que els nostres nanos han de conèixer en la seva mesura i proporció. Un text molt bonic i uns nanos que han tornat a casa sabent-se tant privilegiats com són…
    Moltes gràcies, Escola!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s